Caminant en la teva direcció (Relato erótico/vinícola traducido por Andrea Mirò (https://molleperlo

- Vols que ho tornem a intentar?

- Ho estic desitjant - Li vaig contestar, però suposo que quan la vergonya va al seu aire és difícil de mentir mirant fixament als ulls.

- No et preocupis, segur que aquesta vegada sortirà millor.

- Això espero. Per cert, ho sento.

- No cal que et sàpigui greu, és normal la primera vegada. A més a més, no deixis que els altres et distreguin - es va apropar, lentament, estrellant-se al meu nas, que va besar amb un amor d'aquell que sol surt en contes de fades, i que en la vida real és tan difícil de trobar. Ja que no existeix en realitat. - Estàs amb mi?-. Vaig assentir excitat però tan concentrat que ella va somriure juganera quan es va topar amb el meu nou i madur gest:

- Som-hi...

El mugró del seu pit dret es va apropar amb la mateixa delicadesa amb la que el Titanic es va presentar a l'iceberg, i amb la mateixa temperatura, va trobar els meus llavis que s'obriren al notar el dolç i humit sabor. Tornaríem a provar-ho i aquesta vegada no em tiraria enrera.

Al nostre costat, una parella de trenta anys deixaven que les seves mans penetressin en el seu cos amb tremolors típiques del qui mai ha estat en aquella situació, igual que els meus, però d'ells no m'he de preocupar, ja que abans, quan el noi ha provat d'acariciar-me l'hem avisat que volíem intimitat, que la solitut entre la gent era lo que en realitat ens feia volar (era mentida, pero explicar-li tots els detalls a un desconegut no hagués fet altra cosa que robar-nos minuts de plaer), així que em somrigué, em digué disfruta, amic , i es va concentrar amb la seva acompanyant, una pigada pèl-roja d'ulls clars que, amb cada calculat moviment, feia que els seus pits de talla mitjana balléssin com la millor ballarina de tango d'aquest petit país.

La meva musa, a cavall sobre meu i amb una de les seves mans, la dreta per facilitar-ho tot, m'agafava amb suavitat el clatell, i començà a inclinar la copa fina de vi, que contenia un Gaintus Vertical de 2010 d'Heretat Mont Rubí que ella escollí sabent que era també la meva elecció predilecta, sobre la seva clavícula dreta, la qual seria la seva primera etapa del tobogan per la que aquell sumoll, sumís als aromes carnosos de cirera i aquella acidesa vivaç tan característica, el fes arribar fins la meva boca ansiosa per tornar-lo a degustar. El vaig veure arribar amb tranquil·litat, sense cap pressa per arribar als meus llavis, perquè quan es sap quina és la fita, i la desitges amb força, el trajecte no és més que una divertida forma de jugar amb el destí.

Quan vaig deixar que el vi arribés a la meva boca, sentint com tots els aromes es desfeien al meu paladar, sacrificant-se sense demanar res a canvi, sol amb la felicitat de saber que la mort serviria per un bé major. L'explosió i la delicadesa alhora d'aquell rierol de sumoll va aconseguir posar-me els ulls en blanc. L'olor balsàmica que impregnava la pell de la meva amant l'embriagava provocant petits i suaus suspirs de plaer.

Notava com les meves cames es movien amb por a lo que poguessin trobar-se al arribar al terra, i quan vaig arribar, les vaig felicitar per avançar-se als aconteixements. Una plana irregular i pedregosa, es presentava davant meu com un cosí llunyà que intenta fer-se amic teu estrepitosament i sense deixar-te parlar.

Vaig mirar al revoltant i res tenia sentit, doncs ja no estava en la casa dels amics de la meva amant, aquella en que cada segon divendres de mes es reuneixen parelles per participar en festes temàtiques plenes de respecte, amb ganes de descobrir-se a un mateix, i per suposat, una mica d'alcohol afegit. Jo ja m'havia près just a l'arribar un parell de copes de xarel·lo d'una ampolla de Sassó de Finca Parera, que algún nas ingeniós amant de blancs amb caràcter havia dut per l'ocasió.

Tot i que el vi era, i no podia ser altre, el gran protagonista de la festa romana, les togues i els llençols que cobrien els cossos dels convidats eren un clixé, però naturalment, com totes les excuses, sol serviren per iniciar converses nervioses i passatgeres que buscaven sense pausa i amb tacte el moment en que algú s'animés a a donar el primer pas, i així tots el seguissin. I aquell dia vam ser nosaltres, més ben dit ella, la meva amfitriona, la que em va tombar (feia molt que no m'ajeia revoltat d'altra gent, però era una cosa que havia de passar) i va començar a fer-me petons abans inclús de col·locar-se damunt meu. On continua estant encara que no la vegi, doncs noto la seva engonal humida acariciar-me la part inferior del meu melic. Però no la puc veure ja que segueixo en la plana pedregosa, que olora a llibertat i a naturalesa sense rastre d'humanitat, i per la que faig el primer pas, amb gust a glòria. Em fa somriure i em convida a donar el segon. El tercer. El desè. Arriba un moment en que començo a córrer sense importar-me que els peus puguin començar a sangrar o que ensopegui i caigui de cap contra una roca, doncs el vent que m'empeny pel darrera em xiuxiueja que puc arribar fins al final de l'horitzó, i que si m'esforço una miqueta més arribaré a aquella hombra que, atractiva, m'espera assentada on mai ningú ha arribat abans.

Li dic que sí, i em mullo els llavis notant el Gaintus jugant amb la meva llengua, acuro els ulls i distingeixo aquella forma humana que m'avisa del lloc on m'he de parar.

La sea olor és tant aguda com la que cubreix el meu nas, i poc a poc ralenteixo fins que, a menys d'un metre d'ella, em paro per complet. Em mira amb una intriga fingida, d'aquella que buscar jugar amb mi, i dono un petit pas per a que aquell metre arribi a sol 50 centímetres. I després 10... I finalment, m'endinso en els seus ulls. Ella somrient em diu que he tardat molt i que estava a punt de marxar, jo li responc que no s'ho creu ni ella. Que m'hagués esperat tota la vida, que és lo mateix que porto jo esperant-la a ella. Els seus dits juguen amb el meu cabell com si el meu cap estigués fet de cristall, baixant poc a poc acariciant les orelles i parant-se a les galtes, calentes degut a l'ànsia de besar-la, de compartir amb ella una mica més de tot lo que mai he tingut.

- Bésam, em diu.

La meva resposta no articula ni una sola lletra.

Quan torno a obrir els ulls continua fent-me petons, barrejant la seva saliva amb la meva, i el vi ens tenyeix la barbeta i el pit. L'abraço per a que no es separi mai més de mi, per intentar endinsar-la molt més en la meva ànima i la meva pell. Per a ésser un, com tantes vegades ens hem arribat a dir abans d'aquella nit; la primera en la que ens veiem completament despullats.

Les seves mans baixen pel meu pit i es detenen en l'escàs pèl que corona el meu inútil membre.

- Vols que...

- Per mi no hi ha cap problema, ja saps què és el que m'agrada.

- T'estimo. -quasi no puc ni escoltar-la, perquè és com un xiuxiueig a cau d'orella que em regala aquelles paraules que, abans de conèixer-la, ningú m'ho havia pronunciat d'aquesta manera tan pura. I molt menys després d'un accident.

- Jo també, més que a la meva vida. - la contesto en el moment en que la seva mà busca el penis del noi de la parella del nostre costat, que assenteix i em somriu al temps que m'aixeca un puny que xoca contra el meu en una espècie de saludo entre col·legues. La seva erecció creix, i la mà de la meva parella ajuda a la boca de la companya del meu colega a continuar amb la felació. La bellesa es fa real, i brilla degut a la mescla dels fluids i la mà de la meva amant, aquella que ha aconseguit fer-me sortir de la presó mental a la que em vaig capbussar igual que a aquell cotxe en la maleïda rotonda. Giro el cap, donant-los-hi un minut d'intimitat, i la cadira de rodes em saluda des d'un racó de la casa, diguent-me que s'alegra per mi, de veure'm tan feliç després de tants mesos en els que únicament ella havia sigut la meva amiga més fidel.

Li agraeixo, gràcies per portar-me aquell dia en aquell bar, on la meva parella m'obrí la porta, on s'obrí el món.

On em va demostrar que quan tot és d'un color negre tan opac que fa mal, sempre pot haver un roig intens d'una bona copa de vi.